9º )La
Serra Calderona
La
Serra Calderona, enclau vital, i pulmo (encara que un poc malalt) de la ciutat
de València i els seus voltants, esta situada entre les provincies de Castello
i València. Es una alineació muntanyosa d´orientació NW-SE, separant els
rius Palancia i Turia. Abarca les comarques de L´Alt Palància, Camp de
Morverdre, Camp del Turia i L´Horta Nord.
Apenes
la separa de la ciutat de València uns 20 Km, i queden abarcats per esta serra
els municipis de Albalat dels Taronges, Alcublas, Algimia de Alfara, Estivella,
Gàtova, Gilet, Lliria, Marines, Nàquera, Olocau, El Puig, Puçol, Sagunt,
Albalat de Segart, Serra, Torre-Torres, Altura i Segorb.
La serra te quasi 600 Km2, i forma part del Sistema Ibèric.
La serra no supera els 1000 metres d´altitud, amb l´excepció del Montmajor,
hon s´alcancen els 1015 metres. Els altres pics importants, no superen els 900,
com son el Gorgo, Rebalsadors, Oronet, o el Garbí.
La climatologia de la Serra es tipicament mediterranea, amb unes temperatures mitjanes que oscilen entre 16-17.5º C, amb els hiverns clarament atenuats per la relativa proximitat del mar. Les precipitacions, com es caracteristic a les nostres regions, son prou irregulars, solen oscilar entre els 350 mm i els 600 mm. Com de tots es conegut, a la tardor o final del estiu poden ser plujes torrencials. La sequia de l´estiu es mol acusada.
Tot
i això, la Serra es afamada per la quantitat de fonts existents, entre les que
podriem destacar la font del Llentiscle, l´Abella, Sentig, Berro, Poll,
Saladilla, Sant Antoni, La Prunera, La Umbria, la Carrasca, etc… Pot ser que
estes fonts hajen patit una reducció mol important del seu caudal, donat per la
sequera, que ens han fet sobreexplotar tots els aqüifers, en busca del liquid
preciat, i tambe part de culpa la pot tindre el gran incendi patit per la Serra
en setembre de 1992.
La
problemàtica actual de la Serra te molt a vore amb l´home. La Serra ha
soportat agresions de tot tipus, però el que mes mal li fa a ella es l´indiferència
que patix per part de tots nosaltres. Encara no han arribat les mesures de
proteccio necesaries per evitar un mal major. De totes maneres, si hi ha gent
que es preocupa per ella, com son la majoria de veins dels pobles que la
conformen, aixi com varies asociacions, com son el Centre Excursionista de València,
Acció ecologista Agró, Colla d´amics dels Camins de la Muntanya, Institut dñ
estudis Comarcals del Camp del Turia… que han protesta fortament contra l´explotació
de les canteres i els abocadors il.legals.
Al
1996, una empresa privà projectà la construcció dún abocador i planta de
reciclatge en el mont de Porta-Coeli, amb el beneplàcit de l´ajuntament de
Serra, i l´autoritzacio de la Conselleria de Medi Ambient. Es va començar una
arreplegada de signatures, i a la fi, el Conseller d´Obres Públiques, la va
prohibir.
Hi
ha gent que no respeta a la nostra Serra, i deixa rastre de fem allà hon passa,
inclus pot arribar a provocar el foc. Tambe la presió urbanistica es un gran
problema.
Els
incendis son altra problemática important de la Serra. Els mes importants han
estat els dels anys 1978, 1981, 1987, 1992 i 1994, que han contribuit a fer el sòl
mes sec, provocant l´erosió i perdua de la terra. Despres dún incendi, s´han
d´esperar 2 anys per a reforestar, per donar temps a la terra a que creixquen
matollets i espècies adaptades als terrenys incendiats. Açò no es sol
respetar massa, i damunt, quan es fa, es sol actuar amb maquinaria pesada, que
acaba de destroçar el poc que podia haber crexcut al mont. Tambe es solen fer
amb monocultiu de pi, en perjui de les espècies que es poden adaptar a sols
degradats (carrasca, surera, garrofera…).
Altres
problemes que afecten la Serra, son:
-El trasvasament Ebre-Almeria, que l´atravesa de part a part.
-Construcció d´un camp de golf a Nàquera.
-Nova base de l´OTAN en Porta-Coeli.
-Macroverteder en Altura.
-Traçat de l´AVE Barcelona.
De
tota manera, encara queden coses boniques a la Serra, que hem de conseguir
respetar, i salvar-les de la destrucció massiva.
L´abrubta
orografia i els importants desnivells, junt a la presència de materials
carbonatats com silicis, permeten la instalació d´una vegetació molt diversa,
encara que ara predominen els pinars, matolls i herbes. Abunden tambe els boscos
de sureres (Quercus suber), encara que
hui per hui, s´han mermat moltissim. També hi ha molts matolls calcícoles, on
predominen el romer (Rosmarinus
officinalis) el bruc d´hivern (Erica
multiflora) i tambe l´estepa blanca (Cistus
albidus). Tambe apareixen l´etepa negra, la borrera, l´espígol i el bruc
boal. Esparragueres bordes, aladern i coscoll completen el llistas d´espècies
de matolls mes caracteristiques.
El pi
rodé es el arbre per exel.lència de la serra, i tambe la surera, i les
carrasques.
Als barrancas frondosos, on hi han qunatitats importants d´aigua, s´asocien
poblacions compostes per el om, el pollancre o xop i el salce. Tambe molt
caracteristiques en estes rambles son el baladre i la romeguera.
La
serra te una gran diversitat d´ambients, com per exemple ambients forestals,
rupícoles (asociades a riveres fluvials), máquines, riveres i cultius. Açò
contribuix a un fauna molt diversa.
En
quant als anfibis, encontrem el gripau d´esperons, d´habits nocturns i prou
terrestres. Tambe encontrem el gripau corredor, un dels mes comuns, aixi com el
gallipato.
Tambe encontrem a la serra rèptils,
com culebres i sangrantanes.
Una
de les aus mes caracteristiques es l´enganya pastors europeu, que te un gran
cap (en proporció al cap), on destaquen els seus garns ulls i un menudissim pic,
que quan sóbri es transforma en una enorme boca, ja que la necesita per menjar-se
els insectes al vol. Es un au nocturna, ix a poqueta nit, i no fa gens de remor
quan vola.
Altres
aus poden ser el azor, el falco pereqri, el brufol reial i les àguiles.
En quant als mamifers, encontrem jabalins, fangines, teixons, rabosses, mosteles, i com a mamífer estrela, el gat montés, que en el pasat va ser molt abundant, però degut a la pressió humana, els incendis i demes, han reduit en prou la seua presència a la nostra serra.
Les rates penades son uns mamifers voladors poc coneguts en general, dels quals tenim a la serra una nutrida representació.
Les
musaranyes son un xicotet mamífer emparentat amb els talps i els eriços. Estes
criaturetes no paren, tenen el metabolisme molt alt, i per aixó, tampoc poden
parar de menjar. Estos animalets, sálimenten de aranyetes, moluscos, bulerons e
insectes. Estos graciosos animalets, son el protagonistes de la dita popular
“estar pensant en les musaranyes” que significa estar pensant en cualsevol
cosa, i no estar atenent a la situció en la que estem.
Per
a protegir el desenvolupament sostenible de la Calrona, es va constituir al 1992
la Coordinadora per a la Protecció i la promoció de la Serra Calderona
en març de 1992.
En
maig de 1995 es va iniciar el Pla d´Ordenació de Recursos Naturals (PORN), per
conseguir la declaració de Protecció. El PORN especifica:
· Delimita la Zona se Protecció i la Zona d´Influència amb els seus usos.
· Establix unes normes de protecció (sols, aigües, flora, fauna, vies pecuaries…)
· Regula les activitats i infraestructures.
·
Preveu
unes actuacions inicials per dur a terme els objectius del pla.
La
Serra Calderona, ja es un
Parc Natural,
encara que ha pasat per alguns problemes, perque despres del PORN va vindre el
periode d´exposició pública i alegacions, despres caduca el PORN en 1998, i a
la fi, ha segut declarada
Parc Natural,
despres de l´aprovació del Gobern Valencià.
La Serra te numeroses opcions per als excursionistes, com son les excursions en bici, com son els itineraris de la zona Tristan – Berro – Rebalsadors (1) i el de Segart – La Mola – L´Àguila – Sant Espèrit (2). Esta practica esta molt estesa perque hi ha forts desnivells, molt atractius per als montanyistes en bici. Estos ciclistes tambe inventen noves rutes.
Tambe podem seguir les sendes de xicotet recorregut, que ens permitira fer excursions curtetes. Es per exemple el P.R.V.8 (4) que travessa desde Olocau (pujant per el Tristà i la Mina) arrivant a Estivella (pasant per el Poll – Llentiscle, Deula, Serra, Barraix i Beselga).
Tambe tenim una senda europea de gran recorregut, l´anomenada G.R.10 (3) que travessa l apeninsula desde l´Atlàntic fins el Mediterrani. En la nostra comunitat, comença al Sistema Ibèric, baixant desde Javalanbre i Andilla, pasant per tota la Serra Calderona, per les principals muntanyes. Disposa de llocs per a pernoctar i per encontrar aliments.
Els itineraris ecològics servixen per aprofundir en l´educació ambiental. Hi ha rutes a Olocau (5), Gorgo (6), la Falaguera (7), la Mina (8), Sant Espèrit (9) i Barraix – Umbria (10). Diverses institucions, com el centre Excursionista de Valencia, Mas del Capellà, etc, funcionen programant eixides.
Hi ha rutes cicloturistes, com la de Chirivella a Gàtova (11) i la de Oronet a Serra (12).
Rutes culturals, com la del Vall de Crist en Altura (13), El Puntal dels llops en Olocau (14), Porta-Coeli en Serra (15) i el Anfiteatre i castell de Sagunt (16). Tenen visites guiades.
Rutes
pedestres, per fer marxes d´entrenament llunt dels camins de la serra, i tambe
rutes a cavall, poc usat en la Calderona.
M´abuela
era d´Olocau, per lo tant, he pasat mols estiusos per alli, i em fet moltes
mini – excursions per la muntanya, pero sempre en pla casero, vaja, no anar
mol llunt, com a molt, dos horetes de viatge. Este estiu, en saber que anaba a
fer este escrit, pensi que podia fer una excursió en tota regla, aixi que
encarregui a la meua familia la faeneta de decidir quina era la bona. Ells, que
coma a bons valencians, no s´ho pensen dos vegaes (pensat i fet!!!!) anaren a
parlar en un familiar nostre (Paco) que es coneix prou tot allò.
Paco els
dugue a molts llocs, al puntal dels llops, al castell, a la cova del cavall…
pero reservaren per a quan arribara jo la GRAN EXCURSIÓ. Prou cruel de la seua
part, si tenim en conte que ells habien estat entrenant les cames tota la
setmana, i jo arribi el dissabte despres de haber estat tota la setmana
treballant!!!!!!!! Clar que en ixe moment, jo tota valenta, això no ho pensi, i
a les 8 del mati del dissabte 17 d´agost del 2002 estaba mes fresca que una
rosa, i no m´imaginaba on m´habia clavat….
Tot començà prou be, llevat que el temps no era mol bo… estaba prou nuvol, pero pareixia que no plouria. Ixquerem d´Olocau i s´encaminarem cap a la font del frare, una font del terme que ja casi esta seca, nomes cau aigua quan plou molt. Ara be, quan arribarem alli, jo ja començaba a notarme una miqueta ofegadeta…. Pero be, continuarem cap amunt, en una costereta prou dura, pot ser la mes dura de tota l´excursió…. No pogui resistiro, tots m´abandonaben i em dixaben raere…. Que roins, no m´esperaben….. jo m´ofegaba… ufffffffff… A la fi, tingueren compasio de mi, i m´esperaren cinc minutets. Aminoraren un poc la marxa, i arribarem a una zona molt alta on se dividixen els camins. Nosaltres s´encaminarem per el que ens conduiria a Marines el vell.
Va ser un troset de descans, perque era un poc mes pla, era com si caminarem per el cim de la muntanya. Encontrarem moreres, en menjarem prou, ens riguerem… pero a mi les rises em duraren poc, perque en seguida tornaren les costeretes pronunciades (Ayyyyyy!!!!!). El cami es tornaba a dividir, i prenguerem el cami que ens allunyaba de la font dels sentig, font del terme d´Olocau que te una baseta preciosa, i amagada per una frondosa vegetació.
Encaminats ja per ixe cami (sempre cap amunt) començà a ploure. Habia estat amenaçant en gotetes desde feia rato, però ara eren gotes mes seguides. No pasaba res, total, era estiu!!!!
Amb ixa
suau pero seguida plujeta, arribarem, despres de un bon tros caminant, al poblat
de l´olla, un poblat que va estar habitat per moros, del que es conserven cases
i molins… inclus algun espabilat s´ha fet portes i finestres en algunes
cases!!!!!
En ixe moment, jo practicament no era persona. Jo soc una xica de poble de l´Horta, i això de la muntanya… necesita entrenament. Tots se burlaben de mi, pero la vengança arribaria pronte…
Continuarem amunt, fins que arribarem a un punt on debiem decidir si seguir per un cami ample, que donaba mes volta per baixar a Marines, o seguir una sendeta menuda que baixaba mes directament. En ixe moment vaig mig resucitar per dir: ¡¡¡¡per el rapid, per el rapid!!!!!!!, i per alli se n´anarem.
En
este punt, la historia fa un canvi radical. Era una sendeta amb una pendent cap
a baix prou pronunciada, i jo ja no me cansaba. Simplement tenia un poc de por a
no xafar be. Pero no era la unica. A mon pare tampoc li feia molta gracia lo del
caminet de cabres.
Conseguirem baixar i arribarem a Marines (per fi!!!) i practicament correguerem a entrar a un bar, perque ja ploia en força. El armossar ens vingue de perilles per recobrar forces, amb uns bons bocates de blanc i negre, cacaus, olives i un bon vinet (en ixe moment volaren les esperances que tenia de que tot el sufriment que habia patit en la muntanya, serviria per aprimar-me).
Despres
d´ixe mereixcut descans, mamprenguerem el cami de tornada cap a Olocau. Caia
una aigua de por. El primer tram del cami transcorria per la carretera mateixa, i els coxes que pasaben ens miraben com pensant “estos pobres
on aniran, en l´aigua que cau? No saben que a dit la televisio que hi ha risc
de barrancades en esta zona?” Clar que nosaltres aixo no ho sabiem i
proseguirem l´excursió feliçment.
Arribarem al punt on es teniem que desviar per començar el tram que transcorria per un BARRANC, si, si, en un aigua de por, ja habia començant a tronar i llampegar, amb risc de barrancada, i nosaltres, a fer l´escursioneta a la voreta d´un barranc!!! Que inteligents que som!!! Sort de que la barrancà va ser en Betera, i no en Olocau!!!!!
Este
va ser el tros que millor m´ho pasi, perque era en pla, no cansaba, pero anabem
per una corniseta menuda, ploguent, i a la vora, un barranc. M´ho pasi be, pero
tambe pasi por clar… pero totes les aventures son perilloses!!! Jo m´ho pasi
be, pero mon pare no tant, perque comença a renegar de que li feia mal la cama
i el genoll (la vellea) i tingue que parar i tot.
Per fi pasarem el barranc, i començarem a caminar per camps, pero ja veiem Olocau!!!! Tots anabem de lo mes contents, i mon pare raere renegant, que a quina mala hora habiem eixit, en el mal temps que feia, que que poc inteligents per anar per un barranc…. Tots sabiem que era tot perque li feia mal la cama, aixi que no li feiem masa cas.
Per
fi, arribarem al poble. Uns mes contents que altres, uns mes cansats que altres,
pero tots arremullats de dalt a baix!!!!! Lo mes curios es que quan posarem la
clau de casa en el pany, taxannnnnnn!!!! Parà de ploure de repent. Estaba clar,
nosaltres ja sabiem que la sort no es lo nostre, pero s´ho pasarem d´allò mes
be, i disfrutarem d´un dia de muntanya de lo mes agradable.
Fabules
i llegendes
Hi ha diverses llegendes relacionades amb la Serra Calderona, com la de Ines de Moncada, la dels amants de Porta-Coeli, i tambe la que dona orige al nom de la Serra. Com que les llegendes i les fabules no son masa llargues, a contarem dos d´elles, la de a robar a la Calderona i la dels amants de Prta-Coeli.
A
robar a la Calderona!
Durant el segle XVII es va estenfre per les terres valencianes el bandolerisme. Les causes eren mol diverses, desde criminals comuns, fins disputes entre senyors, que armaben a gent.
Conten
que el capvespre d´un rigorós dia d´hivern, dos viatgers anaven amb presses
de Morverdre a Puçol pel cami de València perque la nit ja queia i havien
sentit dir que aquestes terres no eren mol segures per la presència de colles
de bandolers. Muntats sobre les mules guaitaben a dreta i esquerra inentant
penetrar amb les mirades en la foscor del capvespre, que es feia mes
sobrecollidor per l´ombra que projectava l´enorme mole de la muntanya Negra en
tapar els ultims rajos de sol. La preocupació els mantenia en silenci i nomes
de tant en tant algu dels dos gosava de fer algun comentari, no tant per a
parlar amb el company com per intentar allunyar la por que la proximitat de la
nit fa present en tots les persones que son en llocs no coneguts.
-Sembla que aquesta ni farà fred i encara no veiem els hostalets de Puçol.
De
sobte, i sense saber d´on havien sorgit, es van veure envoltats de deu a dotze
persones a cavall que els van amenaçar amb espases, navalles i armes de foc. No
tingueren temps ni d´adonar-se de la seua presència i ja els havien fet baixar
de les besties a força de crits i añgunes espentes. Els dos viatgers, aterrits,
pensaven ja en mort inmediata quan van escoltar una estranya veu que els va dir:
-Poseu
en aquest barret els diners que porteu a la bossa i qualsevol atre objecte de
valor que tingueu. No
intenteu amagar res o la vostra presència al mon dels vius haurà arribat a la
fi.
Els
viatgers van obeir sense dubtar, encara que alguna moneda es va caure a terra
pel tremolor de les mans i inmediatament es van agenollar per implorar clemència
a qui semblava el cap de la colla. Ni els va donar temps, perque aquell grup de
gent va desapareixer en un tres i no res, deixant-los absolutament bocabadats i
sense acabar de saber com s´habien produit els fets.
- Ja ens ho
van advertir a Morverdre quan empreniem el cami: “Puçol, passa´l amb sol”.
Ai! Si haguerem fet cas no ens trobariem en la situació que ens trobem! –va
lamentar-se un dels viatgers.
- Deixa de
queixar-te –va
contestar el seu acompanyant –
Anem-nos-en
com mes prompte millor, no siga cosa que baixe el feram de la muntanya i no
acaben aci les nostres desgràcies.
Despres
d´un ratet caminant, arribaren als hostalets que es trobaven a l´entrada de Puçol.
Entraren en el primer que van topetar i contaren la seua aventura als qui s´hi
trobaven.
- Encara
heu tingut sort de que podeu contar-ho – digue
l´hostaler mentre els servia de beure -.
Es
mes freqüent que aquests bandolers a més de robar les mercaderis i endur-se
els carruatges i les bèsties, acabe matant els viatgers.
- I no hi
ha manera d´acabar amb ells? – preguntà
un hoste que estava escoltant la història.
- Ja ho han
intentat, però no hi ha qui puga fer-se amb ells – prossegui
l´hostaler -. Mes d´una vegada han eixit
els homes de la justicia a perseguir-los, però tard o d´hora han perdut el
rastre. Coneixen cada pam del terreny, els camins de la muntanya son per a ells
com els carrers del poble per a nosaltres, saben on es troba cada amagatall i
fins i tot, aprofitant algun congost, han parat una emboscada als soldatsni els
han fet fugir ocasionant-los ferits.
- I ningu
no sap on es trova el seu campament? –
preguntà un altre hoste.
-
Ningú. Nomes una vegada un pastor contà que, per casolitat, va veure com la
colla de bandolers entrava en una cova que hi ha darrere de Sant Espèrit i, en
anar-se´n va atrevir a entrar i comprovà que allò era un laberint de
passadissos. Des d´aquell dia la gent le ha posat el nom de la cova dels
Lladres i ningu no gosa d´acostar-s´hi.
-
Sembla cosa de les forces de l´infern – va
dir un dels viatgers.
-
Han de saber que la gent anomena barranc del Diable al lloc on vostes han estat
assaltats i per on els bandolers apareixen i desapareixen – afegí
l´hostaler.
- No tenia
veu de diable el cap dels que en han assaltat, sino fina i aguda, com de dona
– matissà
l´altre viatger.
- Això confirma el que es comenta per aquestes terres – s´afanyà a continuar l´hostaler. –Diuen que el misterios personatge que dirigeix totes les accions d´aquesta partida de lladres es una dona. Maria Calderon, actriu coneguda amb el nom de La Calderona. Diun tambe que fou l´amant del nostre senyor, el rei Felip IV, del qual ha tingut un fill i una filla, però que va entrar en amors amb un duc, important personatge de la cort. Sembla que l´esmentada senyora va visitar el duc mentre aquest residia a València. El rei, gelós, ordenà recloure-la en un convent i, per evitar que la tancaren, el duc la va enviar amb un grup d´homes de la seua confiança a refugiar-se a les muntanyes de la nostra comarca. Amb el pas del temps aquest grup de gent ha esdevingut la banda de saltejadors que vosaltres heu tingut la desgràcia de sofrir
Tanta
fou la fama de la bandolera que a partird´aleshores aqueta serra s´anomenà la
Calderona. I eren tan habituals els atracaments que els habitants del Camp de
Morverdre encara diuen, quan son victimes d´algun abus econòmic: “ A robar,
a la Calderona”.
Els
amants de Porta-Coeli
Ni els cognoms de Ormesinda i Ricardo ni les seues procedències es poden citar, però es coneixen. En els pobles propers queden parents que no desitjen seguir involucrats en tan confusa història. En plena Serra Calderona, prop de Serra, Bétera i Olocau, s´encontra la cartuja de porta-Coeli. Per l´any 1412 els monjos construiren un gran aqüeducte que, encara en peu, conduix fins el monestir l´aigua de la font de la mina. Te 200 metres de llongitud, i apenes un i mig d´amplaria, alçat damunt d´once grans arcs apuntats de pedra, que salven una altura de 17 metres.
La història d´amor entre una humilde jove i el fill unic d´una familia poderosa habia conclos en tragèdia quan el pare de Ricardo li demanà que deixara la relació amb Ormesinda. Ricardo va decidir vestir els hàbits de monjo, i abandonar també els seus deures familiars.
Pels matins, despres de fer les feines de la casa, Ormesinda s´apropava al monestir, per sentirse mes aprop de Ricardo, i per tocar amb els dits el mur que els separava. Alli es quedava, queteta i amagada durant horesi hores. Els comentaris no es feren esperar, i les infàmies sobre encontres furtius de Ricardo i Ormesinda en llocs prohibits començaren a proliferar.
No tardaren tampoc en travessar els murs del monestir. Quan es va enterar el prior de Porta-Coeli, optà per una discreta vidilància de les activitats del jove fray Ricardo. Peró el rumor creixia. Els comentaris de la gent començaren incloure detalls sobre la forma en la qual Ormesinda penetrava en la cartuja. “A traves de l´aqüeducte. No hi ha altra manera”.
Un grup de veins entre els que s´encontraben familiars dels dos personatges, dispostos a verificar la incosistència de la patranya que tant es repetia, i varen establir torns durant varies nits consecutives. Pero la falta de qualsevol indici va disoldre la curiositat, i una nit, acordaren abandonar l´observació. Just en ixe moment, llunt, a l´esquerra, en l´embocaura del aqüeducte, aparague un reflexe blanc d´una figura vacilant que acabava d´encaramar-se damunt el estretet canal, i iniciava l´arriesgada peripècia al interior del monestir. Era Ormesinda, que prenia per primera i ultima vegada el cami que les parladuries li habien ensenyat sense sabe-ho.
Al poc, i culminada l´acció, la figura de la jove i la seua silueta dibuixada per la lluna plena, desaparegue de la vista dels sorpresos espectadors. El que va pasar al interior de la celda dels amants perteneix al secret de la seua intimitat. Ricardo, la celda del qual estava en l´ultim tram del aqüeducte, habia estat escoltant pasos per el canal, i tambeveus pel monestir. La sospita dugué pas a l´emoció quan va vore en la seua finestra a Ormesinda que, tremolant de fred i d´alegria, habia posat la seua vida en perill per poder consumar el seu desig.
Pasades unes hores, poc abans de la primera oració, Ormesinda va eixir de la celda per atravesar de nou el aqüeducte, assumint el risc d´esbarar-se, i creman-se els peus per l´aigua freda. Ricardo, observant desde la seua finestra va seguir el recorregut, petrificat de por. De sobte, quan la jove aconseguia per segona vegada travesar l´aqüeducte, Ricardo va vore com una figura furtiva d´aspecte difus l atrapav violentament. Els crits d´Ormesinda resgaren durant un moment la calma de la Calderona.
Enbogit, Ricardo va voler eixir, disposat a rescatar-la, pero no li va ser posible. Dos corpulents frailes i el prior del monestir estaven esperant-lo a la porta. En un no res, sense poder reaccionar, el varen conduir a la força a una de les celdes de castic de Porta-Coeli.
Al dia següent, uns jornalers que es dirigien a Bétera, encontraren junt al cami a la jove Ormesinda morta. Res del seu aspecte denotava violència. Nomes pareixia que la jove s´haguera deixat morir a la vora del cami. Quan es va coneixer la història, el poble ho va atribuir a un envenenament per part dels monjos, per preservar el recinte d´una tentació similar.
Ricardo, que mai va arrivar a coneixer el tràgic final de la seua amada, va anar debilitant-se en la celda de castic de altissims murs, amb l´unic consol de les mises que escoltava per una reixeta. La melancolia va poder en la joventut, i un dia l´encontraren morts.
Ja no es sap res mes.
Isabel
Lopez i Gassó
Catarroja 2003